Els tòpics deixen de ser tòpics quan es tracta de parlar de tu. Les
paraules són sempre escasses, els silencis són irreversibles,
l'aire manca d'importància. El món s'atura quan corres damunt
d'ell. La teva mirada, l'únic somriure que m'has dedicat, aquella
frase fora de lloc, aquelles postres que s'han repetit en somnis...
Tant a dir-te i tan poc temps per a fer-ho. La innocència la perdo
quan seus al meu costat i entre tímids intents frustrats intento
recuperar-la quan t'allunyes quasi sense mirar-me. Se m'acaben les
idees, se m'esgoten els versos i em quedo sense temps. Tot el que
perdo és el que, mica en mica, guanyo però sembla que la fortuna no
vol posar-m'ho fàcil.
Crec que et necessito sabent que no em fas falta. Crec que sóc capaç
de tenir-te sense esperar-te i de viure amb mi i sense tu. Sóc capaç
de somniar el que lluito sense lluitar pel que somnio perquè seria
una banal pèrdua de forces. Demà serà la última... agafa el
telèfon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada