diumenge, 17 de febrer del 2013

Lamentos sobre una vida en la arena

Las horas pasan y pasan y mueren y yacen en un sinfín de diminutas lágrimas agriadas. El mundo gira y gira y el mar huye y huye y tu sigues impasible frente a la orilla que ha encadenado tu vida y cada uno de sus momentos.

El sol tímido parece aparecer entre las sombras de la noche y el espesor de las nubes pero siempre acaba por esconderse; siempre, por el mismo horizonte. Pasas horas, días y años escudriñando en la inmensidad de tu pequeño horizonte tratando de hallar esa puerta de emergencia, ese modo impredecible de salir corriendo de un mundo que no es más que una enmarañada trampa de mentiras.

Y mientras no lo logras, te distraes dibujando con los dedos algo bonito en la arena y adornándolo con el rojo del coral. Te diviertes imaginando historias de ciudades legendarias y personajes insoñables. Pero, tarde o temprano, la sal de siempre la misma ola cae sobre ti asfixiándote la piel e irritándote los pulmones. Pero allí te quedas, inmóvil, esperando a que la historia empiece de nuevo.

divendres, 15 de febrer del 2013

Torna a la vida

Els colors es van tornant d'un color pàl·lid mentre la llum que reben els teus ulls poc a poc va desapareixent. Les imatges, aleshores nítides, van desdibuixant-se darrere de vells fantasmes que creies espantats. Mica en mica tot va desapareixent... fins i tot l'aire.

Els llavis resten inerts en un intent gairebé inútil per agafar l'últim bri d'aire, la llengua lluita inesgotable per retrobar el tacte del vent, la gola, oprimida i esgotada, anhela com a darrer desig esborrar la pressió que l'encadena.

I quan per fi veus aquella petita llum, quan sembla que l'agonia s'esgota amb la teva vida, el pit s'infla de nou traçant una nova pinzellada de vida. Sents de nou la fredor travessant el teu coll i tot el teu cos sembla respirar de nou.

Els colors recuperen els seus matisos, les formes tornen a tenir volum, el soroll es torna música i la mort... la mort que acariciaves, torna a la vida.