El què ens queda

És difícil definir com n'és de dolça la teva dança. Són deu els dits que t'acompanyen i, de cinc en cinc, dibuixen un escenari ideal damunt d'un troç de fusta. La melodia surt incomprensiblement compassada mentre amb una mà acaricies els sis fils que uneixen el món amb la fantasia i, amb l'altre, denotes els moments en què cal canviar de perspectiva.

Ella parla per tu, ella parla de tu. Quan et falten les paraules, quan els temes s'esgoten, ella tradueix la teva ànima. La fas ballar amunt i avall com una titella encantada fins el punt de prendre vida pròpia. Fins i tot, de vegades, no se si ets tu qui la cuida o ella qui t'obliga. Ella és tu i tu ets inevitablement ella.

Ella és màgia quan s'acaben els trucs. Cada dia, sense descans, l'abraces com qui t'espera a mitjanit. L'acarones, l'escoltes i l'acompanyes sense adonar-te'n que és ben bé al contrari. I no saps dir en quin moment et posseïx arrencant-te o devorant-te el poc o molt que queda de tu. I res, res, passa desapercebut per ella.

De vegades parla alt i amb un optimisme que seria capaç d'erradicar la més sentida tristor; d'altres, ho fa amb una foscor tant tendre que pot emocionar la pell del més tímid agnòstic. Però mai, mai, passa desapercebuda. Vulguis o no la sents; vulguis o no l'agafes subtilment i no la deixes escapar perquè, vulguis o no... ella és tot el que ens queda.

Agafa el telèfon

Els tòpics deixen de ser tòpics quan es tracta de parlar de tu. Les paraules són sempre escasses, els silencis són irreversibles, l'aire manca d'importància. El món s'atura quan corres damunt d'ell. La teva mirada, l'únic somriure que m'has dedicat, aquella frase fora de lloc, aquelles postres que s'han repetit en somnis... 

Tant a dir-te i tan poc temps per a fer-ho. La innocència la perdo quan seus al meu costat i entre tímids intents frustrats intento recuperar-la quan t'allunyes quasi sense mirar-me. Se m'acaben les idees, se m'esgoten els versos i em quedo sense temps. Tot el que perdo és el que, mica en mica, guanyo però sembla que la fortuna no vol posar-m'ho fàcil.

Lletres i més lletres teclejades sobre una pantalla que no sona mai quan necessito. Trucades que no es fan mai, cafès que no s'escolten, terrasses buides i cims sense banderes és tot el que em queda. Un absurd premi de consolació i l'estúpida certesa que no et tindré més que en les melodies en les que em refugio per no escoltar-me.

Crec que et necessito sabent que no em fas falta. Crec que sóc capaç de tenir-te sense esperar-te i de viure amb mi i sense tu. Sóc capaç de somniar el que lluito sense lluitar pel que somnio perquè seria una banal pèrdua de forces. Demà serà la última... agafa el telèfon.