Voràgine imparable

Sento com, poc a poc, desapareix tot el que importava: les grans veritats, les grans persones, les grans conviccions. Tot, absolutament tot, va caient mica en mica en una voràgine imparable d’incomprensible incertesa . Procuro agafar perspectiva, procuro allunyar-me i observar de lluny aquesta sensació estranya i inexplicable però alhora tan certa que quasi fa mal.

Diuen que els sentiments es reflecteixen en la mirada, en el somriure, en el tacte… Crec que els sentiments es reflecteixen a la ment d’aquells que els interpreten i és per això que crec que mai ningú sabrà què sento, ni tant sols jo mateixa. 

 

Creus que encaixes però no acabes de trobar el teu lloc. T’autoconvences creient que has trobat aquell petit racó on sentir-te lliure, on ser tu mateixa però en el fons saps que aquest racó, malgrat ser preciós i estranyament agradable és extremadament efímer i trampós. Un petit huracà que t’arrossega i que, tard o d’hora, creus que et llençarà lluny de la seva atracció. Mentrestant, segueixes dins d’ell veient com intenta arrossegar-te.

Creus voler lluitar per seguir aquesta aventura però ets conscient del gran perill que comporta. Aigua, vent, fred, inestabilitat. Masses factors per la fragilitat de la meva ànima trencadissa. Però és impossible desenganxar-se, és absurd fins i tot intentar-ho. Per què? Per què no puc?

I aleshores veus aquell somriure. Aquella encantadora rialla que sembla convidar-te a perdre’t en el més estúpid dels contes. Tot manca de sentit, tot proba d’absorbir-te. Et preguntes que faràs, on aniràs si sobrevius?

Com sempre sense respostes mentre veus que, abandonada en aquell racó que tu mateixa vas crear, tot el que t’acompanyava segueix aquell huracà que, com sempre, seguirà allà.

...

El dia no acompanya quan et sents grisa, fosca, perduda i sense saber molt bé el motiu. Busques al teu voltant, preguntes, intentes entendre… però res. Res no sembla donar-te aquella resposta, aquell motiu, aquella ínfima explicació. Segurament (i com sempre) no busques al lloc adequat.

Acostumes a preguntar-te cap a on et porten les relacions que tan acuradament treballes cada dia. Quin sentit tenen? Cap a on duen? És necessari fer inversions? O tot acabarà en una caiguda estrepitosa que t’enfonsi fins la més profunda crisi? Tanta digitalització et pertorba. T’adones que les relacions humanes ja no són el que eren. Tot ha perdut carisma i ha deixat pas als significats dels teclats. Buits i estèrils.

Però penses i penses i res no acaba de sortir-te bé. Veus com, mica en mica, tot s’esfuma i es redueix a cendres. Tot canvia de mans. Les grans veritats que creies només teves ara ni són teves ni són veritats.

                                                                                                  Segueix buscant, però busca dins, no fora.

La guerra més bella

La nit s’ho empassa tot. Poc a poc, i en el mes íntim dels silencis, s’aplana sobre tota ànima mòbil i immòbil, sobre vius i morts. La nit és freda, llarga, fosca. La nit és traïdora, mentidera i fulminant. Amaga entre les ombres el reflex de les pors, les idees i les paraules. La nit és impenetrable, infranquejable. La nit és indomable, una fera aliena a qualsevol norma establerta. La nit és tant única com misteriosa, un mil·lenari conte d’una proesa lluny de la mà de l’home: romandre forta i viva a través dels segles. Atemporal, sola i tan plena de foscor com buida de llum.

Però hi ha quelcom que la torna fràgil, un petit defecte que la fa imperfecte. La nit és imponent, cert, però cada jorn es debilita amb la sortida del primer raig de sol. Una llum encesa, intensa, tímida i viva que engega el vent i omple el vuit de la mort. Una llum, que poc a poc, i després d’una llarga i ferotge batalla, creix i enterra la nit fins que la fera torna a despertar. Uns moments en què la llum es prepara per ser atacada de nou, per l’encontre que tindrà lloc l’endemà.

Llegendes, contes i histories han provat durant generacions explicar tan eterna guerra. Ningú sap quan començà i mai ningú en sabrà el desenllaç però només hi ha una veritat: és la guerra més bella que viurà mai la humanitat.

Tímida absurditat

 Com dir-te que les hores i els dies se’m fan eterns si no sé que segueixes viu. Intento oblidar-te, oblidar aquesta bogeria absurda què és creure que despertes en mi molt més que una innocent amistat. Intento enganyar-los, intento enganyar-me mentre cerco frenèticament la manera d’esborrar el que sento sense apartar-te del meu costat.

Què faràs ara pregunto? Lògicament no tinc resposta. És inútil seguir amb aquesta historia. És inútil seguir creient que, en cas que tot això fos real, encara existiria un bri d’aquella estranya sensació que ens envaeix quan sabem que tot anirà bé. 

Tinc por. Por de conformar-me amb tenir-te a prop. Por de saber que plores entre els meus braços els desenganys viscuts al costat d’uns altres llavis. Tinc por de fer un pas. Endavant o enrere, tan és, un pas sempre és un pas. Tinc por a ferir-me i amb mi arrossegar allò que més ens delata, el que compartim.

Dia i nit cerco el moment de posar fi a tot, d’acabar amb aquest raonament infantil i absurdament entaforat dins el meu cap. Intento no pensar en les ganes de besar-te, d’abraçar-te o simplement en el plaer indiscutible de passejar al teu costat mentre observem com s’encenen porugues les llums d’aquesta petita ciutat.

I, quan dins el meu desig estem tan plenament compassats, apareix de nou la tristor als teus ulls i l’amargor als teus llavis. De nou ella, un vegada i una altra com el repetitiu martelleig de l’aigua que vessa de l’aixeta. Així m’estic esgotant.

I tantes vegades he lluitat per seguir amb la boca seca que estic esgotada. Tinc ganes de cridar que cada nit tornes a visitar els meus ulls i que cada matí dibuixes un somriure tímid però increïblement sincer. Un somriure que sempre arriba tard arreu, però sempre és d’hora per ell.

Suposo que aquesta historia no té cap mena d’explicació verbalitzable. Tu i jo som així: joves, inexperts, porucs i somiadors de mena. Característiques inconfusibles, eternes però efímeres, que tornen un desig, en una deliciosa tortura.

Carta per tu

No he deixat de pensar en tu ni un sol dia dels 30 que porto sense tenir-te. Se que les circumstàncies no poden ser més desafortunades i puc arribar a comprendre el perquè decideixes esborrar-me, però et necessito. Necessito els teus consells, la teva companyia i les teves paraules. Necessito despertar i saber que ets allà, lluny però al meu costat. Necessito saber que et puc veure, que et puc tocar, en definitiva, necessito sentir-te a prop.

Un mes… És molt de temps! Porto un mes intranquil•la, desubicada. Aquest temps ha estat vital per saber que em costa massa allunyar-te de mi… i més després d’aquelles últimes paraules sense possibilitat de resposta, ni de reacció. Penso massa, penso com mai ho havia fet i m’estic fent mal. No hi ha un sol dia que la teva imatge no em visiti i inevitablement intento trobar el perquè de tot això. No m’acostumo a viure sense tu.

M’agradaria veure’t, explicar-te una sola vegada el que em passa, però crec que tot això romandrà com un etern secret entre els meus dits i aquest teclat que m’atrapa. Submergida en la condemna merescuda d’haver-te estimat tant no acabo de trobar la sortida. I com una nena només desitjo que la casualitat ens reuneixi de nou.

Llegeixo i rellegeixo cada una de les paraules que m’has dedicat aquest darrer any. Són tants moments inesborrables que se’m fa estranya aquesta situació. Dubtes, passió, incertesa, paciència, errors, encerts, altre cop passió, dubtes i més dubtes. Crec que ens hem encadenat l’un amb l’altre i preveig que no ens podrem esborrar mai.

Espero i desitjo que les teves decisions estiguin duent a port la teva vida. Malgrat no tenir-te sempre he dit que la teva felicitat plena serà un bonic objectiu que celebraré, encara que sigui sense tu… però has de dir-me que l’has aconseguit.

Seny, aquella paraula que tantes i tantes vegades hem repetit a l’uníson… El seny és el valor de saber veure el que ens convé i, al meu parer, el que ens convé és el que el nostre cor més anhela.