No he deixat de pensar en tu ni un sol dia dels 30 que porto sense tenir-te. Se que les circumstàncies no poden ser més desafortunades i puc arribar a comprendre el perquè decideixes esborrar-me, però et necessito. Necessito els teus consells, la teva companyia i les teves paraules. Necessito despertar i saber que ets allà, lluny però al meu costat. Necessito saber que et puc veure, que et puc tocar, en definitiva, necessito sentir-te a prop.
Un mes… És molt de temps! Porto un mes intranquil•la, desubicada. Aquest temps ha estat vital per saber que em costa massa allunyar-te de mi… i més després d’aquelles últimes paraules sense possibilitat de resposta, ni de reacció. Penso massa, penso com mai ho havia fet i m’estic fent mal. No hi ha un sol dia que la teva imatge no em visiti i inevitablement intento trobar el perquè de tot això. No m’acostumo a viure sense tu.
M’agradaria veure’t, explicar-te una sola vegada el que em passa, però crec que tot això romandrà com un etern secret entre els meus dits i aquest teclat que m’atrapa. Submergida en la condemna merescuda d’haver-te estimat tant no acabo de trobar la sortida. I com una nena només desitjo que la casualitat ens reuneixi de nou.
Llegeixo i rellegeixo cada una de les paraules que m’has dedicat aquest darrer any. Són tants moments inesborrables que se’m fa estranya aquesta situació. Dubtes, passió, incertesa, paciència, errors, encerts, altre cop passió, dubtes i més dubtes. Crec que ens hem encadenat l’un amb l’altre i preveig que no ens podrem esborrar mai.
Espero i desitjo que les teves decisions estiguin duent a port la teva vida. Malgrat no tenir-te sempre he dit que la teva felicitat plena serà un bonic objectiu que celebraré, encara que sigui sense tu… però has de dir-me que l’has aconseguit.
Seny, aquella paraula que tantes i tantes vegades hem repetit a l’uníson… El seny és el valor de saber veure el que ens convé i, al meu parer, el que ens convé és el que el nostre cor més anhela.
