La nit s’ho empassa
tot. Poc a poc, i en el mes íntim dels silencis, s’aplana sobre tota ànima mòbil
i immòbil, sobre vius i morts. La nit és freda, llarga, fosca. La nit és traïdora,
mentidera i fulminant. Amaga entre les ombres el reflex de les pors, les idees
i les paraules. La nit és impenetrable, infranquejable. La nit és indomable,
una fera aliena a qualsevol norma establerta. La nit és tant única com
misteriosa, un mil·lenari conte d’una proesa lluny de la mà de l’home: romandre
forta i viva a través dels segles. Atemporal, sola i tan plena de foscor com
buida de llum.
Però hi ha quelcom
que la torna fràgil, un petit defecte que la fa imperfecte. La nit és imponent,
cert, però cada jorn es debilita amb la sortida del primer raig de sol. Una
llum encesa, intensa, tímida i viva que engega el vent i omple el vuit de la
mort. Una llum, que poc a poc, i després d’una llarga i ferotge batalla, creix
i enterra la nit fins que la fera torna a despertar. Uns moments en què la llum
es prepara per ser atacada de nou, per l’encontre que tindrà lloc l’endemà.
Llegendes, contes i
histories han provat durant generacions explicar tan eterna guerra. Ningú sap
quan començà i mai ningú en sabrà el desenllaç però només hi ha una veritat: és
la guerra més bella que viurà mai la humanitat.
