T’enyoro. Encara no sé ni com, ni per què, però t’enyoro. Aquest estiu ha estat un sobtat tifó de passions frenades i records vora la platja i a prop de les muntanyes. Intentar explicar tant en tan poques línies és quasi qüestió de mestres literaris, però crec voler intentar-ho. Com a mínim, crec necessitar-ho.
De sobte reapareixes i, tan aviat t’escapes? Penso en els homes, és cert, de vegades massa i en masses però, realment és quelcom tant dolent fer-ho? I tu, altre cop tu. No entens que necessito tornar a sentir-te com en aquell cap de setmana? Voldria poder abraçar-te del tot, poder besar-te sense sentir-me observada, poder donar-te tantes coses…
Però marxes. Com tantes i tantes vegades marxes sense dir res, sense ni tant sols ferir-me i demostrant-me que, de nou, ets més fort que jo. La meva debilitat és tan extrema que dubto poder pronunciar el teu nom sense fer miques el meu. Per què tens aquest poder sobre mi? Per què m’invaeix, en veure’t, aquesta sensació d’estar destruïnt el que poc a poc hem aconseguit junts? Per què vull mossegar els teus llavis tot sabent que no són corresposos? Per què?
Són tants els dubtes que em provoques que no sé si m’agrades tu o la por que em faig. La complexitat del problema és massa senzilla en el fons: jo una dona i tu un home. De vegades maleixo les estúpides normes socials que m’imposso per naturalesa i em condenen a no lluitar per tu. Necessito que m’ajudis, però no ho faràs. Malauradament crec coneixe’t massa poc, però ja és suficient. Un altre estiu que passa sense ni tant sols respirar l’olor del teu coll. Un hivern que s’apropa imposant el monóton ritme de cada dia. Una rutina més que seré incapaç de trencar mentre segueixo envejant el teu descontrol irònic.
La veritat? Segueixo intentant seguir-te. De prop i de lluny, segueixo intentant entendre per què ocupes cada racó del meu cap, cada moviment del meu cos i cada estímul dels meus sentits.
