Miro al meu voltant i tot em sembla una mica més humà. Sembla que els núvols, mandrosos, deixen poc a poc entreveure una dèbil llum que, amb algun esforç que d’altre, il·lumina el tímid somriure dels meus llavis. No sé com ha estat, ni quan, ni on… només se, amb certesa, què ha passat.
I malgrat aquesta irracionalitat passional i desfermada pròpia d’algú que tot just comença a viure la vida, crec que no cal donar tantes voltes per acabar arribant al mateix camí. La vida són constants decisions, és cert, però de vegades, algunes d’elles, les prendrem després de llargues estones de converses telefòniques sota la pluja d’octubre i, qui sap?, poder les prendrem sense adonar-nos-en.
Només pretenc escriure per racionalitzar les meves emocions, perquè aquesta petita llum m’ho demana. I em fa sentir bé. Alhora que penso, intento imaginar el que escoltava però em quedo atrapada en aquell moment, allà, a la vora d’un cotxe i sense la inquietant mirada de les persones.
No hi ha resposta. Buit. Poder intento convencem de tot i de res o simplement faig cas a allò que encara queda de mi i que la vida ha anat rossegant. Poder em limito a contemplar el paisatge que es mou al meu voltant o segueixo deixant que les aigües que em condueixen per meandres impossibles desemboquin en la immensitat. O que s’estanquin. No ho se, no ho saps i no podem saber-ho.
Així que aquí segueixo: atenta, contemplativa… una mica més feliç.
