Irracionalitat passional

Miro al meu voltant i tot em sembla una mica més humà. Sembla que els núvols, mandrosos, deixen poc a poc entreveure una dèbil llum que, amb algun esforç que d’altre, il·lumina el tímid somriure dels meus llavis. No sé com ha estat, ni quan, ni on… només se, amb certesa, què ha passat.

I malgrat aquesta irracionalitat passional i desfermada pròpia d’algú que tot just comença a viure la vida, crec que no cal donar tantes voltes per acabar arribant al mateix camí. La vida són constants decisions, és cert, però de vegades, algunes d’elles, les prendrem després de llargues estones de converses telefòniques sota la pluja d’octubre i, qui sap?, poder les prendrem sense adonar-nos-en.

Només pretenc escriure per racionalitzar les meves emocions, perquè aquesta petita llum m’ho demana. I em fa sentir bé. Alhora que penso, intento imaginar el que escoltava però em quedo atrapada en aquell moment, allà, a la vora d’un cotxe i sense la inquietant mirada de les persones.

No hi ha resposta. Buit. Poder intento convencem de tot i de res o simplement faig cas a allò que encara queda de mi i que la vida ha anat rossegant. Poder em limito a contemplar el paisatge que es mou al meu voltant o segueixo deixant que les aigües que em condueixen per meandres impossibles desemboquin en la immensitat. O que s’estanquin. No ho se, no ho saps i no podem saber-ho.

Així que aquí segueixo: atenta, contemplativa… una mica més feliç.

Apariencia

Te crees que no eres más de lo que mereces ser, piensas que puedes aparentar ser quien desearías ser. Te esfuerzas en agradar, en complacer, en gustar pero te olvidas de lo que es amar. Tienes miedo de no saber esconderte, tienes miedo a que te encuentren y desmonten una vida que poco a poco has tejido sin apenas advertirlo. Eres débil pero aparentemente invencible.

A pesar de no saberlo, no quieres ni entenderlo. Prefieres no cuestionarte porque seria cuestionar tu persona y eso heriría tu orgullo. Es cierto, eres distinto, implacable, desconcertantemente imprevisible. Eres tú sin serlo. Así te gustas y así me gustas. Es difícil poder comprender algo que parce tan obvio y tan extremadamente delicado. Me odiarás por no decirte esto a la cara pero te tengo miedo. Tengo miedo a tus reproches, a tus palabras a veces envenenadas, tengo miedo a poder perderte pero siento que cada vez es más difícil retenerte. Quizás todo lo que nos unía se muere poco a poco. Mis delirios y mis ganas de verte se suman poco a poco a una decadencia anunciada y casi premeditada.

Y es que aun no alcanzo a entenderlo todo. Si tanto dices que te estorbo, ¿por qué sigues atendiendo a mis llamadas? ¿Pretendes incitarme a que sea yo quien acabe con todo, pretendes que sea yo la culpable de este error? Lo siento, te equivocas. Ni error ni fin pasan por mi mente ahora. Solo quiero aprender a luchar contigo, pienso que esto merece la pena, como mínimo, eso parecía. Solo quiero saber algo: ¿estás tú también dispuesto a luchar? Porque si eres incapaz de responderme dejaré de inventar excusas para acallar tu silencio ficticio, dejaré de inventar temas que ni me interesan y dejaré gastar mis horas con alguien que sepa merecer lo que he estado regalándote.

Tan senzill com triar

Si alguna cosa tinc clara, encara que sigui una única cosa, és que a la vida s’ha de triar. No es tracta de fer-ho millor o pitjor, no es tracta de ser el primer o l’últim a fer-ho i ni tan sols es tracta de fer-ho abans o després. Es tracta de triar, i punt.
La vida és llarga, és complicada i, de vegades, carregosa però cal ser valent. En el meu cas, cal ser valenta. Valenta per entendre que triar és el correcte més enllà de les seves conseqüències; que triar és decidir i assumir; que, al cap i a la fi, triar és una acte de valentia en sí mateix.
Quan ho penso fredament, quan busco el sentit de cada paraula, de cada acte, m’adono que tot allò que succeeix transcendeix del simple fet de succeir com a tal. Quan esdevé quelcom, és perquè hi ha una decisió darrere que ha estat el desencadenant del mateix efecte. Cada acte i, per tant, cada decisió, emmascara una conseqüència inevitable.
Tot això ho penso aquí, davant d’un mar infinit que sembla recordar-me cada una de les meves decisions. Les porta sobre un llit d’escuma blanca, me les mostra i se les endú recordant que ara ja són part del passat. -“Pensa-hi”- sembla que digui. Busca aquell motiu, aquella raó, aquell perquè.
I malgrat que hi penso i que busco no aconsegueixo entendre la dèbil fragilitat de la condició humana. Tan difícil és triar? Tan complicat és entendre que una sola decisió errada pot evitar arribar al destí desitjat? Per què, aleshores, ens entossudim en buscar dreceres que no duent enlloc més que a una anunciada pèrdua? És difícil trobar respostes però, gairebé per casualitat, elles topen amb tu: som així.
Ni més simples ni més perfectes. Una condició tan enrevessadament humana que, enlloc de cercar la felicitat que ens és donada, intentem perdre’ns en la recerca de la nostra quimera individual. I pensem massa. Quan del que realment és tracta és de sentir. Possiblement jo mateixa intenti convencem de coses impossibles però la meva decisió ha estat sentir.
I et parlo a tu que m’escoltes. Sentir, pots sentir moltes coses. Pots sentir que les decisions passades són simplement això, passades; pots sentir que una veritat pot ser una mentida encoberta i que la realitat és més indomable del que creies. Pots sentir, fins i tot, por i coratge… Per sentir, pots sentir el que et proposis. Però per a fer-ho, simplement, has de triar fer-ho.