El què ens queda

És difícil definir com n'és de dolça la teva dança. Són deu els dits que t'acompanyen i, de cinc en cinc, dibuixen un escenari ideal damunt d'un troç de fusta. La melodia surt incomprensiblement compassada mentre amb una mà acaricies els sis fils que uneixen el món amb la fantasia i, amb l'altre, denotes els moments en què cal canviar de perspectiva.

Ella parla per tu, ella parla de tu. Quan et falten les paraules, quan els temes s'esgoten, ella tradueix la teva ànima. La fas ballar amunt i avall com una titella encantada fins el punt de prendre vida pròpia. Fins i tot, de vegades, no se si ets tu qui la cuida o ella qui t'obliga. Ella és tu i tu ets inevitablement ella.

Ella és màgia quan s'acaben els trucs. Cada dia, sense descans, l'abraces com qui t'espera a mitjanit. L'acarones, l'escoltes i l'acompanyes sense adonar-te'n que és ben bé al contrari. I no saps dir en quin moment et posseïx arrencant-te o devorant-te el poc o molt que queda de tu. I res, res, passa desapercebut per ella.

De vegades parla alt i amb un optimisme que seria capaç d'erradicar la més sentida tristor; d'altres, ho fa amb una foscor tant tendre que pot emocionar la pell del més tímid agnòstic. Però mai, mai, passa desapercebuda. Vulguis o no la sents; vulguis o no l'agafes subtilment i no la deixes escapar perquè, vulguis o no... ella és tot el que ens queda.