Com
dir-te que les hores i els dies se’m fan eterns si no sé que segueixes viu.
Intento oblidar-te, oblidar aquesta bogeria absurda què és creure que despertes
en mi molt més que una innocent amistat. Intento enganyar-los, intento enganyar-me
mentre cerco frenèticament la manera d’esborrar el que sento sense apartar-te
del meu costat.
Què
faràs ara pregunto? Lògicament no tinc resposta. És inútil seguir amb aquesta
historia. És inútil seguir creient que, en cas que tot això fos real, encara existiria
un bri d’aquella estranya sensació que ens envaeix quan sabem que tot anirà bé.
Tinc
por. Por de conformar-me amb tenir-te a prop. Por de saber que plores entre els
meus braços els desenganys viscuts al costat d’uns altres llavis. Tinc por de
fer un pas. Endavant o enrere, tan és, un pas sempre és un pas. Tinc por a ferir-me
i amb mi arrossegar allò que més ens delata, el que compartim.
Dia
i nit cerco el moment de posar fi a tot, d’acabar amb aquest raonament infantil
i absurdament entaforat dins el meu cap. Intento no pensar en les ganes de
besar-te, d’abraçar-te o simplement en el plaer indiscutible de passejar al teu
costat mentre observem com s’encenen porugues les llums d’aquesta petita
ciutat.
I,
quan dins el meu desig estem tan plenament compassats, apareix de nou la
tristor als teus ulls i l’amargor als teus llavis. De nou ella, un vegada i una
altra com el repetitiu martelleig de l’aigua que vessa de l’aixeta. Així
m’estic esgotant.
I
tantes vegades he lluitat per seguir amb la boca seca que estic esgotada. Tinc
ganes de cridar que cada nit tornes a visitar els meus ulls i que cada matí
dibuixes un somriure tímid però increïblement sincer. Un somriure que sempre
arriba tard arreu, però sempre és d’hora per ell.
Suposo
que aquesta historia no té cap mena d’explicació verbalitzable. Tu i jo som
així: joves, inexperts, porucs i somiadors de mena. Característiques
inconfusibles, eternes però efímeres, que tornen un desig, en una deliciosa
tortura.
