Els colors es van tornant d'un color pàl·lid mentre la llum que
reben els teus ulls poc a poc va desapareixent. Les imatges,
aleshores nítides, van desdibuixant-se darrere de vells fantasmes
que creies espantats. Mica en mica tot va desapareixent... fins i tot
l'aire.
Els llavis resten inerts en un intent gairebé inútil per agafar
l'últim bri d'aire, la llengua lluita inesgotable per retrobar el
tacte del vent, la gola, oprimida i esgotada, anhela com a darrer
desig esborrar la pressió que l'encadena.
I quan per fi veus aquella petita llum, quan sembla que l'agonia
s'esgota amb la teva vida, el pit s'infla de nou traçant una nova
pinzellada de vida. Sents de nou la fredor travessant el teu coll i
tot el teu cos sembla respirar de nou.
Els colors recuperen els seus matisos, les formes tornen a tenir
volum, el soroll es torna música i la mort... la mort que
acariciaves, torna a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada