Segueixes al meu costat

Com una veu que s’allunya; com la dèbil llum del fer-se fosc; com les fulles caient al so del vent. Així era ell, així marxava, així, mica en mica, marcava la meva vida. Una persona més per a tants però tan únic per a tant pocs. 

Un subtil somriure sota el bigoti, una furtiva mirada de desaprovació, una abraçada matinal. Cada gest aconseguia despertar-me i no deixar-me indiferent. Ningú ho feia com ell; ningú escoltava com ell; ningú era capaç de sentir com ell.

Sovint feia encoratjar-me, enfurismar-me, renegar de tot, fins i tot havia aconseguit fer-me plorar... Però únicament ell era capaç de fer-me la persona més feliç del món. Tan mimada, tan protegida, tan perfecta sota la seva ala. Jo era única i ell ho era també.

Tan sola i tan perduda provant de trobar de nou aquella essència que ho omple tot. Tot pot omplir-se tan ràpid i buidar-se amb tanta força que pot arribar a semblar inútil provar-ho sense tu. 

Però fins i tot ara, fins i tot després de sis mesos de no veure’t segueixo creient en tu. Segueixo sentint aquelles abraçades, veient aquelles mirades i gaudint d’aquells somriures.

Tots dos sabem que, d’alguna manera, segueixes al meu costat.