Voràgine imparable

Sento com, poc a poc, desapareix tot el que importava: les grans veritats, les grans persones, les grans conviccions. Tot, absolutament tot, va caient mica en mica en una voràgine imparable d’incomprensible incertesa . Procuro agafar perspectiva, procuro allunyar-me i observar de lluny aquesta sensació estranya i inexplicable però alhora tan certa que quasi fa mal.

Diuen que els sentiments es reflecteixen en la mirada, en el somriure, en el tacte… Crec que els sentiments es reflecteixen a la ment d’aquells que els interpreten i és per això que crec que mai ningú sabrà què sento, ni tant sols jo mateixa. 

 

Creus que encaixes però no acabes de trobar el teu lloc. T’autoconvences creient que has trobat aquell petit racó on sentir-te lliure, on ser tu mateixa però en el fons saps que aquest racó, malgrat ser preciós i estranyament agradable és extremadament efímer i trampós. Un petit huracà que t’arrossega i que, tard o d’hora, creus que et llençarà lluny de la seva atracció. Mentrestant, segueixes dins d’ell veient com intenta arrossegar-te.

Creus voler lluitar per seguir aquesta aventura però ets conscient del gran perill que comporta. Aigua, vent, fred, inestabilitat. Masses factors per la fragilitat de la meva ànima trencadissa. Però és impossible desenganxar-se, és absurd fins i tot intentar-ho. Per què? Per què no puc?

I aleshores veus aquell somriure. Aquella encantadora rialla que sembla convidar-te a perdre’t en el més estúpid dels contes. Tot manca de sentit, tot proba d’absorbir-te. Et preguntes que faràs, on aniràs si sobrevius?

Com sempre sense respostes mentre veus que, abandonada en aquell racó que tu mateixa vas crear, tot el que t’acompanyava segueix aquell huracà que, com sempre, seguirà allà.